Quan una llengua calla
Com es diu lluna?
Vull agrair a tots els catalans que parlen la seva llengua — no només preserveu una cultura; preserveu una manera de ser.
Vivien juntes,
com dues aigües d’un mateix riu:
una clara i suau,
l’altra ampla, poderosa.
Es saludaven cada matí
amb gestos de fulla i veu,
i cadascuna tenia paraules
que l’altra mai no havia somiat.
Una sabia anomenar
la boira que esquinça el cor,
l’altra coneixia
el nom antic de les muntanyes.
Van conviure durant segles
sense enveja,
sense pressa,
com fan els vents quan es creuen.
Però un dia,
la gran llengua va créixer tant
que omplí les escoles,
les lleis, els diaris,
i l’altra es va fer petita,
com un cant només recordat
en la veu d’una àvia.
Els infants ja no sabien
com dir lluna sense fer-ho en veu d’altri.
I els somnis canviaren d’accent
sense adonar-se’n.
No va esclatar cap guerra,
només un silenci —
com un llibre tancat
abans d’acabar la història.
Però quan una llengua calla,
no cauen sols les paraules.
Cau la manera de mirar el món,
l’art de dubtar,
el ritme amb què el cor entén la veritat.
I això, amics,
no és pèrdua d’una regió,
sinó d’un planeta sencer
en l’univers del pensament.
Abans del silenci, hi havia un somni que volia parlar. → Clica per descobrir-ho
Comentari filosòfic
El poema Quan una llengua calla no és únicament una elegia per una llengua minoritzada, sinó una meditació profunda sobre el valor epistèmic de les llengües i el significat de la seva pèrdua. El text no reclama resistència explícita, sinó una presa de consciència: quan una llengua s’esvaeix, no només mor una eina de comunicació, sinó una manera única d’habitar i interpretar el món.
Cada llengua conté un conjunt d’epistemologies locals, formes de categoritzar l’experiència, matisos afectius i referències culturals que no es poden traduir plenament. Tal com recorda Boaventura de Sousa Santos, les llengües no només transmeten coneixement, sinó que constitueixen maneres de saber: ‘la desaparició d’una llengua representa la desaparició d’un món epistèmic’ {Sousa Santos 2014, p 184}.
La convivència lingüística inicial del poema representa un model ideal de plurilingüisme simbiòtic, on dues llengües poden cohabitar sense jerarquies ni assimilació. Però la transició cap a un escenari de desaparició reflecteix una realitat que molts pobles coneixen: el procés de substitució lingüística, sovint sense violència directa, però amb mecanismes institucionals invisibles però eficaços —com l’educació, els mitjans, la legislació o el prestigi social {Skutnabb-Kangas 2000, pp 312–318}.
La pèrdua d’una llengua, doncs, no és només una qüestió emocional o patrimonial: és una qüestió de justícia epistèmica. Fricker introdueix el concepte d’‘injustícia hermenèutica’ per referir-se a aquells casos en què col·lectius sencers es veuen impossibilitats d’expressar la seva experiència dins d’un marc conceptual aliè {Fricker 2007, pp 148–153}. Una llengua minoritzada no mor només per manca d’usuaris, sinó per manca d’espais de legitimitat on pugui estructurar el món.
Finalment, el poema apunta a una paradoxa inquietant: una llengua pot morir sense que ningú ho decideixi explícitament. Aquesta absència de guerra, aquesta desaparició silenciosa, és la forma més efectiva d’esborrar epistemologies alternatives sense enfrontament visible. Tal com alerta Tove Skutnabb-Kangas, la mort lingüística sovint adopta la forma d’‘assimilació amable’ {Skutnabb-Kangas 2000, p 312}.
Així doncs, Quan una llengua calla no és només una reflexió poètica, sinó una invitació a replantejar què entenem per coneixement, resistència i responsabilitat humana col·lectiva.
Bibliografia
Fricker, M., Epistemic Injustice: Power and the Ethics of Knowing (Oxford University Press 2007)
Skutnabb-Kangas, T., Linguistic Genocide in Education – or Worldwide Diversity and Human Rights? (Lawrence Erlbaum Associates 2000)
Sousa Santos, B. de, Epistemologies of the South: Justice Against Epistemicide (Routledge 2014)
